La història d'un barceloní que es va fer seguidor del Girona FC

Posted by Penya Jandrista GFC On 15:37:00 0 comentarios

I un pixapins es va fer del Girona FC

per Albert Vendrell.

La meva història d’amor cap a aquest club va néixer l’any 2008 quan molts diumenges mirava a la televisió el joc del Girona F.C. Està clar que no podia comparar la qualitat tècnica del meu club de tota la vida (el F.C. Barcelona) amb un equip recent pujat a la Segona B.  Malgrat la diferència de qualitat i de categories aquell equip jugava amb una precisió, amb un joc col•lectiu, una efectivitat que em va fer pensar que aquell any podia fer quelcom gros. I si pugen? Pensava. La permanència, com sempre, era l’objectiu però començaven a visualitzar l’ascens com un objectiu i, més tard, com la salvació del club.

Em preguntava: com era possible que un equip de Segona B jugués al toc, amb una bona pressió als rivals, amb eficiència i sense cobrar? Els equips de Segona B es solen caracteritzar per una defensa forta, molt abús de la pilota aturada per marcar i que aprofitar-se dels errors dels rivals.  Partit a partit el Girona va anar jugant cada cop més com un equip compacte, sense fissures i sense rebre gaires gols. Aquell equip dels Ponzo, Rangel, Jose, Migue, Nagore, Matamala, Dorca, Miki Albert, Jito, Arnal, Larios , Chechu... liderats per Raül Agné va anar demostrant que tot i venir de 3a divisió tenien potencial per jugar a una categoria superior.

Vaig adherir-me a la causa gironina escoltant els partits per la ràdio i veient les cròniques pels diaris esportius de Barcelona. El meu sentiment pel club va anar creixent l’any que va pujar a Segona A. El primer partit, un Celta-Girona, va ser televisat per TV3 en l’estrena de l’equip gironí a la categoria de plata després de 50 anys. Tothom preveia una clara victòria local d’un club que feia poc que havia baixat a Segona A i on  tornar a Primera Divisió per la via ràpida era quasi obligatori. No va ser així. Un desconegut Jaume Durán va emmudir l’estadi. Va marcar i el marcador no es va moure més. 0-1, sorpresa i victòria a domicili. 
Les jornades van anar succeint i el Girona F.C. va erigir-se com la revolució de la temporada. Quasi ningú esperava que un equip que havia fet pocs fitxatges i confiava en el gruix de la temporada passada podia passar per sobre d’alguns clubs amb més solera. El problema, bàsicament, era que no coneixien la qualitat dels jugadors.  El Girona F.C. es va caracteritzar com un equip molt difícil de batre a Montilivi. Una màxima que sempre ha mantingut Raül Agné als seus equips.  Finalment,  la junta directiva va destituir a Raül Agné com a conseqüència de 5 derrotes consecutives i “bomber Salamero”  va conduir l’equip amb èxit  amb dues victòries consecutives  amb, l’ara comentarista de televisió i seleccionador de la selecció catalana, Gerard López com a peça decisiva marcant 3 gols decisius. El club va viure uns moments de calma i va aconseguir la fita: assolir la permanència a la categoria de plata.

Durant els anys següents, els altibaixos de les directives de Gusó primer, i de Josep Delgado després feien del Girona un equip amb el qual el cor pateix. Patia per les desavinences, per ser un club més semblant del que pensava del F.C. Barcelona perquè tothom volia el poder. O potser volien el millor pel club i no eren capaços de fer-ho.  Tanmateix, mirant el costat positiu, una derrota mai era una catàstrofe. Pocs cops ho era. L’objectiu és la permanència, sempre ha estat l’objectiu i, quan s’assolien cotes més altes, era tot un èxit. Poc acostumat a aquesta visió del futbol després de patir el Barça de Gaspart i dels dos últims anys de Frank Rijkaard. Aquesta n’era la diferència. Lluitar per quelcom més humil, més a l’abast dels seguidors, no tant llunyà, més accessible, amb una afició menys irascible i més compromesa en els moments de fluixesa col•lectiva. Agafar el ferro roent i no pensar en si jugues millor o pitjor: cal guanyar com sigui!

D’un equip de futbol un es fa i de les sinergies que crea i dels ensurts i de les victòries se n’enamora (i creieu-me que dels disgustos i dels ensurts te’n fas més). Aquest va ser el meu cas. L’any 2010,  quan ningú creia en l’equip vaig pensar que podíem guanyar al Rayo Vallecano, que era un equip amb dificultats però amb jugadors molt tècnics i habilidosos. El partit va acabar amb 0-3 amb gols de Kiko Ratón, Beltrán i algú que no recordo ara mateix. Més tard, el meu cor va patir un altre sotrac amb el penal a l’últim minut aquella mateixa temporada a l’última jornada contra el Múrcia. No era a Barcelona, jo era a Madrid però el volia seguir passés el que passés i costés el que costés. Perdíem 0-1 i quan vaig veure que es va moure el marcador i que la gent als fòrums estava exhaltada i que Youtube bullia pel penal que va marcar Kiko Ratón i l’alè de 8000 seguidors vaig restar content durant el que restava de setmana. Vaig viure sensacions que en un equip com el Barça no es pot permetre. L’exigència a Barcelona és el màxim. És cert que el pressupost i la magnitud dels dos clubs són incomparables, però que els victòries no siguin la normalitat sinó una festa enganxa. Mai he deixat de ser del Barça (club del qual molts sabeu que en sóc des de ben petit i que sempre serà el meu primer equip) però el Girona F.C. em fa experimentar altres sensacions inimaginables  a Barcelona.  

Dissabte seré a Montilivi per veure amb tots vosaltres aquest partit. Potser guanyem, potser empatem o potser perdem...però que continuï la festa de gaudir de ser d’un club simplement perquè t’agrada. Malgrat que sóc conscient que d’aquí 20 anys necessitaré un marcapassos i una dona amb molta paciència, m’agrada ser del Girona F.C. 

0 comentarios:

Publicar un comentario